TOXIC

hung up... quan una versió supera mil vegades a l'original..

indult de Carnaval..

Finalment m'he armat de valor i he anat a la biblioteca a solucionar lo del llibre perdut..
Com que era Carnaval els bibliotecaris s'han disfraçat de mims i molt posats en el paper no deien ni mu... anaven gesticulant i mostrant paperets amb frases breus...
M'ha encantat, així no em podia fer la bronca per haver trigat a tornar els llibres... el llibre perdut només calia restituir-lo i ja està...
M'han perdonat el retard... (no ho fan mai...)
M'he endut quatre joies en dvd:
Little Senegal, Bucarest (el documental sobre Solé Tura), La princesa de Nebrasca i Mil anys d'oració..
intentaré tancar-me casa per veure-les totes... però és Carnaval...

desmemòria

Avui els diaris mostraven el desmantellament del monument franquista dedicat a Primo de Rivera, és un dels pasos per treure de la ciutat el que els de Polònia definien fa un temps com a "Simbolets"..
Amb això de la memòria històrica es podria haver començat per altres gestos que aquest que en realitat el que fa és entristir a l'escultor. A mi de petita m'agradava mirar-me les figures quan el meu pare parava el cotxe al semàfor al passar per allà..
L'escultor podrà recuperar la seva escultura i posar-la al jardí d'un fill. Prou bé, millor que a un cementiri d'escultures d'antics règims, o a un magatzem...

Mad, really mad... about you? about me?

L'altre dia un amic em va fer una mica de por, tenia una curiositat per saber una cosa que vaig deixar caure una vegada, aquestes coses que dius sense pensar i sense intenció d'afegir més informació a l'assumpte. Símplement perquè és una cosa bona, que en si mateixa ja et sembla genial...
Em va aplicar un interrogatori en primer grau, insistint, insistint...
Que no t'ho vull dir, no insisteixis...
I quan més insistia més em tancava jo en banda..
Total, que després de molta estona de no parar d'insistir, es va posar molt seriós i va dir que contractaria un detectiu per a investigar-ho...
No vull paranoiar, però per si de cas miraré de moure'm sense deixar petjades...

romanços de cec

Tornava ahir de matinada amb el metro i davant meu un noi de Bolívia es lamentava i plorava perquè ell voldria no haver vingut mai aqui. Que ja estava bé amb la vida i la feina que tenia, però que el seu pare havia volgut que ell vingués aquí. Estava borratxo, i tres dones intentaven fer-lo raonar...
Li preguntaven:
-¿Para tu bien o para tu mal?

Està bé tenir una casa on tornar, està bé fer camí cap a casa...

canviar de rumb

Va sortir per tabac i no va tornar mai més.
Per extrany que sembli aquestes coses passen. Hi ha persones que de cop i volta, sense cap motiu aparent, canvien radicalment de vida. Desapareixen literalment.
De tant en tant jo desaparec. Començo a caminar i a caminar... sense fer cas de mòbil... no cal apagar-lo, de fet ni el sento...
Vaig observant el que hi ha mentres passo. El cel es torna negre, caurà una bona tempesta.. allà hi ha una model aguantant el tipus estoicament en una sessió de fotos..
Més enllà filmen a un paio que xerra.. podien haver triat un altre dia...

Sobre la por

Normalment no tinc por, de fet no em fa res caminar o conduir per llocs solitaris a hores intespestives, de fet, he de confesar que m'encanta fer-ho. I no hi veig cap perill.
M'agrada volar, m'encanta la sensació a l'estòmac que sents quan l'avió s'enlaira, i encara que sembli extrany m'ho passo genial quan hi ha túbulències o quan sembla que enanem a estrellar, tothom entra en pànic i jo ric i m'ho passo molt bé. Les estadístiques són clares, els accidents d'avió segueixen la distribució de la Poisson dels fets poc freqüents, per tant.. que s'ha de témer?
Però en canvi hi ha coses que em fan molta por, coses que, incomprensiblement em paralitzen de por.
Una d'elles és el dentista, normalment surto de la consulta amb les ungles marcades al palmell de les mans.
L'altra és la por en adonar-me que estic en un lloc alt, les cadires voladores és l'atracció on passo més por, en canvi a les muntanyes russes estic com peix a l'aigua.
Puc aguantar bastant sota l'aigua, de fet casi puc fer 50 metres de llarg. (almenys abans podia) Però no em facis aguantar summergida quieta aprop de terra en un únic lloc. Em paralitza la por. Començo a pensar que no podré aguantar i que no podré sortir, perquè hi haurà una làmina de gel o de vidre i haig de sortir.

film de bon rotllo...

No parlo mai de les pel·lícules que vaig a veure en cap post. Potser és perquè el que voldria realment és explicar-les, i deixar caure el final, hauria de marcar-ho com "spoilers" i no crec que sigui massa interessant..
Apart que sempre recordaré la ràbia que em va fer un paio que ens va explicar el final de Telma i Louisse, quan li havíem demanat que no ho fes.. no l'he vist mai sensera!! sempre miro trossets..
Però és el que hi vaig a buscar al cinema: una bona història, m'agrada entrar en un altre mon, evadir-me.. i hi entro, sóc conscient que el que veig és ficció, però m'encanta plorar al cinema, o riure o cantar (si és un musical, per què no?)
Prefereixo versions originals que doblatges.. i millor no gaire comercials, no és esnobisme, les prefereixo i prou.
M'agrada el cinema a la fresca, passis en els que hi ha tant de merder que el que menys és poder seguir que passa a la pantalla, per sort ja l'has vist...
L'altre dia vaig anar a veure "Buscando un beso a medianoche" (‘In search of a midnight kiss’) quin bon rotllo de pel·lícula. Només dir que el punt de partida el trobo absurd, buscar una persona amb qui fer-se un petó de cap d'any..però la història m'ha enganxat, i els diàlegs m'han fet riure molt..
Per això ara estic buscant el secret meu que no hagi explicat mai a ningú..(per continuar guardant-lo)
I a més a més les sabates perdudes no les podré mirar igual..
Coses que es perden desaparellades i fa ràbia: les arrecades.. en tinc un munt, jo les trobo...