Poemes de Joan Margarit

CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat.
O, com el jutje diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:

Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia poder dejar mis hijos
en esta Casa de Misericordia.

El fred del seu demà és una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: Un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més, la poesia és ara
l'última casa de misericòrdia


NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR

Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.


El venedor de roses

Solitari i furtiu, l´home del ram
va pels locals nocturnes buscant parelles.
L´he trobat pels carrers vora la Rambla
amb unes roses sense olor de roses
en una nit que no fa olor de nit.
M´he perdut pels darrereres de la vida.
Una dona en la fosca que no ets tu
t´ha pres els ulls i plora. La ciutat
es una exacta i monstruosa còpia.
Como si Cupido ja s´hagués fet vell,
Passa escopint el vendor de roses.
Mentre s´allunya penso: al teu amor
no li perdonis res. Ni el seu final.