el dilema del colomí

Fa dies que dono voltes al que anomeno el dilema del colomí.
Dissabte, al passar hi havia un colomí que havia caigut del niu, amb el vent que feia no m'extranya res.
Un home li va dir a un altre al passar que el bitxo estava llest, el primer gat que passés adéusiau... jo vaig pensar el mateix..
A lo llarg de dia hi vaig tornar a passar almenys un parell o dos de vegades més i allà seguia el colomí, acurrucat contra la porta. A la nit eren dos...
Se'm va acudir que els havia de recollir i portar a casa per mirar de salvar-los. Però si els toques la mare ja no els alimentarà més..
Anava dubtant sobre el que repesenta el fet de tenir coloms a casa, de que hauria d'evitar que la gata accedís a on els poses...
De fet, eren les 12 de la matinada i m'esperaven.. vaig pensar que si quan tornava encara hi eren que hi tornaria a pensar.. a les 3 seguien allà.., m'apropo i, un dels colomins s'aparta. Aquest no vol el meu ajut..
Llavors, penso que realment és el més normal quan vols ajudar a qui no t'ho ha demanat.. i en quantes vegades després de pensar vaig a ajudar a tal o a qual que comencen els meus problemes.
Per això com els piratas prometo pensar solament en mí