Sobre la por

Normalment no tinc por, de fet no em fa res caminar o conduir per llocs solitaris a hores intespestives, de fet, he de confesar que m'encanta fer-ho. I no hi veig cap perill.
M'agrada volar, m'encanta la sensació a l'estòmac que sents quan l'avió s'enlaira, i encara que sembli extrany m'ho passo genial quan hi ha túbulències o quan sembla que enanem a estrellar, tothom entra en pànic i jo ric i m'ho passo molt bé. Les estadístiques són clares, els accidents d'avió segueixen la distribució de la Poisson dels fets poc freqüents, per tant.. que s'ha de témer?
Però en canvi hi ha coses que em fan molta por, coses que, incomprensiblement em paralitzen de por.
Una d'elles és el dentista, normalment surto de la consulta amb les ungles marcades al palmell de les mans.
L'altra és la por en adonar-me que estic en un lloc alt, les cadires voladores és l'atracció on passo més por, en canvi a les muntanyes russes estic com peix a l'aigua.
Puc aguantar bastant sota l'aigua, de fet casi puc fer 50 metres de llarg. (almenys abans podia) Però no em facis aguantar summergida quieta aprop de terra en un únic lloc. Em paralitza la por. Començo a pensar que no podré aguantar i que no podré sortir, perquè hi haurà una làmina de gel o de vidre i haig de sortir.