Amb el cor encongit... molt petit

A vegades et cau a les mans algun llibre que et costa de llegir, que tot i que saps que és una història que acaba bé, ja que expliquen la seva història avui en dia i per tant van sobreviure.. No sé si és el to emotiu en el que està escrit, l'Assumpta Montanyà no fa literatura, fa no-ficció.
L'he llegit amb el cor encongit, en un puny, m'ha costat unes quantes setmanes i l'he llegit amb llàgrimes rodant galta avall..
Tristor i indignació.. per les històries dels camps de concentració contruïts a la platja.
Vaig anar al teatre a veure l'adaptació que n'han fet, l'actriu era tan magnètica que em vaig oblidar de que es projectaven imatges a la pantalla al seu darrera... un muntatge senzill.. amb atrezzo que segur que podria trobar a casa. Una màquina de cosir Singer.. quins records..l'hauria de recuperar.. el soroll del pedal m'encanta..
A casa sempre es parlava de l'August Adell, era un germà del meu avi que va fugir a França acabada la Guerra per por a ser denunciat.. no vam saber que havia estat d'ell fins que va morir el meu avi que el seu mig germà petit va començar a venir a dinar a casa un cop per setmana. Va estar molt bé, perquè ens explicava coses de l'avi i dels seus pares; el meu besavi (què va anar a Cuba) i la tia Puri (madrastra del meu avi) Total, que un dia ens va dir que l'August va estar primer en un camp a França i que va acabar morint a Manhausen a la càmara de gas.
Algun cop al comentar-ho m'han preguntat si som jueus, i ara...hi ha llistats llarguissims de gent no jueva que també va ser confinada en camps i exterminada..
Mirant l'obra vaig pensar que seria bonic, que l'August no hagués fugit sol, i que en algun lloc hi hagués cosins, i que potser algun d'ells hagués nascut a la maternitat d'Elna..