Tenia uns cinc anys i ànavem caminant cap a la Courbière a veure entrar els vaixells de pesca. Hi havia una xancleta de lona vella abandonada enmig del camí. L'Eli va voltar-la, mirant-se-la. Finalment, va dir: "Aquesta sabata està ben sola, avi". Jo vaig contestar que sí que ho estava. Se la va mirar una mica més i vam continuar caminant. Una mica més tard va dir: "Avi, jo no ho estic mai." Li vaig preguntar: "Com?" I va dir: "De sol, en esperit"
És un tros d'un dels llibres que estic llegint últimament: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey.
solitud? mai
16 d’abril 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comments:
no l'expliquis!!!!!
que és el que tinc previst encetar després de "l'Africà" ;o)
no pateixis..
em va xocar, per això he posat aquest tros, realment crec que ho ha dit un nen això...
només et diré que m'estic fent un bon tip de riure!!
i sóc fan declarada de la col·lecció Amsterdam!!
Publica un comentari a l'entrada